ABANS MORT QUE MARICA

Abans mort que marica no és només una autobiografia, és una plantofada directa a la hipocresia, a l’oblit i a les cicatrius que deixa una societat que castiga allò que és diferent. Amb una sinceritat nua, l’autor converteix la seva història en un camp de batalla contra les «teràpies de conversió», la violència simbòlica i el pes d’una cultura que, durant dècades, va preferir veure un fill mort abans que maricó. L’obra, alhora que denuncia pràctiques inhumanes com els electroxocs —que ell mateix va patir als vint anys—, deixa clar que la violència contra les persones LGTBIQ+ no és un assumpte del passat. Les anomenades «teràpies de conversió» continuen existint, sovint embolcallades en discursos religiosos, terapèutics o familiars, igualment perillosos i anul·ladors. Però el llibre no s’atura en el trauma. La vida de Griset es desplega com un mosaic de reinvenció: professor de ioga, aplicador de Yuki, activista, model, artista i defensor del patrimoni urbà. Una vida queer viscuda amb autenticitat, malgrat el rebuig social. Cada faceta seva és un acte de resistència, una manera de dir: «Sóc aquí, existeixo i no necessito permís per ser».

Més que una memòria individual, Abans mort que marica és un retrat col·lectiu que abasta des del franquisme fins a l’Espanya contemporània. És història viva de qui ha sobreviscut a l’odi, i un recordatori que encara queda molt per fer. Un llibre incòmode, sí —com ho han de ser totes les veritats necessàries.

Griset no explica: relata i detalla en primera persona una experiència que no li ha impedit ser el marica —com li agrada dir, marcant bé la ema— que és avui. (Marc Orts, periodista)

Jordi Griset és una figura polièdrica que ha desenvolupat una trajectòria situada entre l’art, l’activisme i la defensa dels drets humans. Format en decoració i arquitectura, ha exercit com a delineant, gestor de construcció i model artístic. La seva sensibilitat estètica l’ha convertit en un referent del mosaic hidràulic, àmbit en què ha publicat els llibres L’Art del Mosaic hidràulic a Catalunya (2015), El Modernisme per pintar. Mosaics d’autor (2016), El arte del mosaico hidráulico (2021) i Barcelona circuits (2022), tots ells centrats en aquest patrimoni a Catalunya.

En el pla personal i social, la seva biografia està marcada per haver patit teràpies d’aversió durant el franquisme, una experiència que l’ha situat com una veu rellevant de la memòria històrica LGTBIQ+. Ha participat de testimoni en nombrosos documentals —entre ells Los armarios de la dictadura— i en publicacions que denuncien la repressió patida pel col·lectiu.

Com a activista, ha estat clau en l’impuls i la dignificació del primer Monument contra l’homofòbia a Espanya, situat a Sitges. Després de la seva jubilació, manté una intensa activitat divulgativa en mitjans de comunicació, universitats i plataformes digitals, consolidant-se com a referent en la defensa dels drets humans i la visibilitat del col·lectiu.