ADRECES PARTICULARS

Adreces particulars, de Josep Riera

... què ha de poder esperar el lector de les pàgines que ha de passar de seguida a llegir? Segellem-ho amb una feliç expressió de l’amic que ara ja tenim en comú: una llum al capdavall de les paraules. Feliç, doncs, aquell o aquella que entrelluca en tota frase ben dita la dimensió poètica del llenguatge! A aquestes ànimes excelses no els calen pròlegs ni epílegs: els primers ja els intueixen i els segons, els posen ells. Per això no s’escau res més ara mateix que agrair a la vida el do d’éssers humans amb una genuïna sensibilitat artística, com la del Josep Riera. Només se’ls pot fer un honor corresponent amb la nostra lectura meditativa dels seus mots evocadors.

Joan Ordi



Em penso en un temps infinit i m’esparvero:
el carrer, que pujo xacrat als matins,
se m’apareix llarg i esquerp.
L’escala de casa erecta i feixuga,
la mare, pesada. La conversa vana.
Em penso ronser, assegut al lloc més xamós
d’un bell paradís: l’avorriment s’asseu a la falda,
l’horitzó s’enganxa amb pega de bot,
el sexe, nyèbit, no ensuma cap presa.
Trobo molt millor veure que em faig vell
i que els joves creixen per fer-me el relleu,
que un gat, malxinat, s’emporta lluent un tall dels fogons,
i cauen els pots i es trenquen les olles amb gran xarbascat.
I mentre renego i l’encalço, visc.

© Josep Riera