DECAMERÓ

La traducció, que és un disciplina del coneixement específica, no és mai un procés automatitzat, una activitat sense control, sinó una reflexió i una posterior presa de decisions d'un traductor fonamentalment bilingüe que coneix en profunditat la llengua materna i la llengua estrangera. La història de la traducció, un meravellós intercanvi lingüístic, es remunta a l'antiguitat, molts segles abans que Giovanni Boccaccio escrivís el Decameró.
Es dona el cas que la traducció va ser negligida perquè el egipcis, per posar un exemple, menyspreaven els altres pobles, les altres llengües.
La llengua catalana també ha estat negligida, i només l'entossudiment d'uns quants ha afavorit que amb la nostra llengua poguéssim llegir, per començar, els clàssics.

Òscar Bagur i Marta Villalonga, fundadors de la distingida editorial Punctum, especialitzada en l'edició de materials i estudis sobre filologia catalana, han creat diverses col·leccions, de les quals volem destacar, sobre la disciplina que ara ens incumbeix, la col·lecció «Quaderns», amb la col·laboració del Grup d'Estudis de Traducció, Recepció i Literatura Catalana de la Universitat Pompeu Fabra, i la col·lecció «Versions», amb la col·laboració del Grup d'Estudi de la Traducció Catalana Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Giovanni Boccaccio, d'una genial fecunditat narrativa, va escriure el Decameró a mitjan segle xiv, en plena pesta negra a Europa. Dins aquest panorama de gran foscor en què la mort provocà múltiples estralls a la població europea i asiàtica, un grup de deu joves –set dones i tres homes– que escapen d'una Florència devastada per la pesta el 1348 es refugien a una casa al camp. La Toscana és, doncs, l'escenari del Decameró.

Durant deu dies, els deu joves, s'expliquen cent delectables novel·les inspirades en la narrativa oral i en les fonts clàssiques. La creació, la imaginació, el relat literari, la ironia, l'humor i la sàtira es conjuren per fer front a les condicions adverses que la vida els posa al davant.

Tot ens fa pensar que amb el Decameró va començar la tradició narrativa europea moderna. Els temes que tracta Giovanni Boccaccio són universals: històries d'amor i d'infidelitats, l'amor no correspost, el recurrent escarni al clergat (la institució vaticana no queda ben parada), inclou personatges històrics reals, com també fa broma dels costums de la Itàlia renaixentista.

El Decameró de Giovanni Boccaccio és un compendi del comportament de la humanitat davant les vicissituds de la fortuna i la malastrugança. Boccaccio en dona la recepta: amb gràcia i paciència, perquè –així ens ho fa entendre Boccaccio– les meravelles i els prodigis són fruit de l'atzar, que és qui governa l'existència humana.

L'editorial Punctum recupera la traducció d'aquesta extraordinària obra renaixentista, traduïda per Maria Aurèlia Capmany, coincidint amb el centenari del seu naixement. L'obra, en una excel·lent edició de Carles Biosca, Eusebi Coromina i Joan-Francesc Silvente, és, gràcies a l'agudesa lingüística de Capmany, la primera traducció al català modern del Decameró. Com diuen els curadors a la presentació, recuperar la versió capmanyana no ve a qüestionar la traducció anterior de Francesc Vallverdú –més academicista–, sinó a completar-la.