EMA

Es deia Maria, amb ema, i venia els vespres al meu carrer de sant Martí, a Manlleu. Jo, llavors un Marrec Mocós, amb deu anys fets expressament, de la finestra del talleret estant, i d'amagat de la Mare, me la mirava com brodava una ema fúcsia en un llençol de fil i com esbravava els estrips d'altres peces anònimes. Duia, amb un posat que no era d'aquest món, un vestit vermell, generós, amb llunetes blanques que em semblava que mai no podria endevinar si eren constel lacions o paradisos o vés a saber què. Devia tenir un parell d'anys més que jo, suposo. Es deia Maria, amb ema. Han passat els anys i amb totes les voltes que ha donat la vida, l'ema encara és aquí. L'he anada trobant a cada cantonada de les meves vicissituds, de les meves temptacions, de les meves lectures, dels meus amors i les meves dèries, tan abundoses, d'altra banda. Però ella, tossuda, ha anat encenent llunetes blanques que m'han fet companyia. Perquè ha sabut com fer-ho. Perquè sempre ha estat aquí