EN LLIURE! EL CERRO TORRE, L'IMPOSSIBLE I JO

«Caic i crido. No crido pràcticament mai mentre escalo, però aquesta vegada em pot la inseguretat, la tensió, la por, el fracàs i la ràbia.
I llavors em trobo penjant de la corda uns deu metres més avall.
—Collons, que difícil, hòstia!
Almenys em tranquil·litza que els ancoratges no s’hagin mogut de lloc.
Penjant de la corda, penso: “No serà la darrera vegada” i soc bastant optimista. No és que hagi caigut per l’impuls en intentar agafar la següent presa, és que no hi havia “següent presa”. He tocat una irregularitat ínfima, un trosset de no res. Foragito els primers dubtes de si serà possible escalar aquell tram i pujo per la corda: sant tornem-hi!»