L'ARRENCACORS

Quina novel·la vols traduir?, vam preguntar a Joan-Lluís Lluís després de treballar en El llibre dels finals de Joan Bodon, i ell va respondre: L’arrencacors. Escrita quan Boris Vian tenia trenta-tres anys, L’arrencacors és una obra tardana que revisita la infància des d’una maduresa que ho ha consumit tot. Hi ha una casa ran d’un penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons i aquesta metamorfosi inconcebible que és la maternitat. No gaire lluny hi ha un poble que ha solucionat el problema de la vergonya condemnant un sol home a pagar per tots. Entre aquests dos espais, la presó i la selva, circula en Jacquemort, un psicoanalista a la recerca de pacients que omplin el seu buit interior. Els seus ulls d’estranger són el filtre a través del qual veus la vida absurda i sensitiva dels humans, homes i dones, vells i nens.

“Qualsevol similitud amb situacions, persones o paisatges reals és buscada vivament. Aquí no hi ha símbols i el que s’hi explica ha passat de debò.” Ho deia un projecte de pròleg trobat entre els papers de l’autor. Després de publicar-la, Boris Vian va cantar El desertor en plena guerra d’Indoxina i va morir. Setanta anys més tard, Joan-Lluís Lluís, convidat a triar una obra que volgués traduir, va dir aquesta.