ÚLTIMES VEUS D'UNA ÈPOCA

Passava pel taller d’en Sans i veia, en dies de sol, en Roses esllanguit a la cadira, amb l’esguard ja una mica perdut però tanmateix fixat en la carretera. Pensava en aquells ulls seus avesats al girar del món, que havien conegut el poble abans de l’electricitat, i vist aquella mateixa carretera plena de pols, escortada per plàtans quan els pocs automòbils que s’hi veien eren rebuts amb crits esvalotats per la canalla. Sentia que m’havia d’apressar a parlar amb ell. Amb ell i amb tots aquells homes i dones de més de vuitanta anys que veia caminant pels carrers d’Aiguafreda, cadascú amb el seu tresor de vida i de memòria.

Volia preguntar-los com recordaven els carrers i els boscos de la seva infantesa, que m’ajudessin a imaginar aquells primers anys de vida que els havien definit i dels quals no havien deixat mai d’emergir. Volia saber què era allò que havien vist i experimentat que al capdavall havia resultat important i seguia dempeus dintre seu. Fer-los totes aquelles preguntes que aviat no tindria a qui preguntar. I, sobretot, volia deixar-los parlar. Em guiava l’impuls d’una última i urgent preservació d’aquesta vida antiga que està a punt d’esvair-se, de tot allò que l’oblit farà fàcilment callar sense que, tanmateix, deixem de ser-ne hereus.

Totes les vides recollides aquí aixequen la modesta acta notarial d’un temps que sembla ja molt llunyà, debilitat pel brunzit del progrés, però que alhora ens és ben proper, persisteix en les persones que encara el porten i amb les quals vivim. Sento per elles un gran respecte, visc la seva longevitat com el vincle privilegiat amb el món que ens ha precedit i fet possibles.

La meva tasca de recollir vida, de retenir-la per a generacions futures, vol retre un homenatge a aquestes persones que el temps ha anat designant com a sentinelles del passat i que, sense cap pretensió ni, tot sovint, mera consciència, mantenen vius els últims bocins d’aquella Aiguafreda que va ser i de la qual són els darrers supervivents. Si en les paraules d’aquest llibre es continuarà dient allò que aviat ja no es podrà sentir, hauré fet com volia: recollir les últimes veus d’una època.

El text aquí presentat és el resultat de llargues i sovint repetides xerrades amb les persones que van accedir a participar en aquest llibre. Totes elles es van avenir a compartir allò que jo tan estranyament els demanava saber, coses ben senzilles a les quals en general no atorgaven cap valor i que, més aviat –insistien– acabarien per avorrir-me. Jo passava hores asseguda als seus menjadors rebent com una ofrena les històries que m’eren confiades, descabdellades d’una memòria que mai no era tan minsa com alguns deien. Em sentia privilegiada per aquesta intimitat.

Les escoltava amb tota temptació de judici suspesa, portada pel que en ells s’anava desfermant, una narració més o menys fluent a la qual fins i tot ells semblaven assistir com a oients, perquè tot tornava a ser nou en aquest accés a la paraula, adquiria una condició gairebé corpòria entre nosaltres. El que hi ha aquí, lluny de veritats incontestables, són aquests relats personals amb què ells es van parlar sobretot a si mateixos.

Jo he transcrit, ordenat i, en definitiva, donat forma al que moltes vegades sorgia com un garbuix de records dispersos. Més tard, ells han validat o corregit tot el que aquí es posa en la seva boca, sovint amb l’ajut dels fills. He mirat de respectar la manera de dir de cadascú i totes aquelles expressions que manifesten una manera heretada de mirar el món i d’abastar-lo.

Del total de més de vint entrevistes que vaig fer, en aquest llibre se’n poden llegir dotze, ordenades cronològicament segons l’edat dels entrevistats, tot i que en el cas dels matrimonis he incorporat el cònjuge a continuació de l’entrevistat. Em semblava que fer-ho així tenia sentit per les vivències compartides que relataven. Si tot va bé, un segon llibre hauria de seguir aquest amb la resta d’històries aiguafredenques recollides.

Les fotos que il·lustren el llibre són la meva humil declaració d’amor a la natura d’Aiguafreda i els seus voltants, que encara conec a penes però amb als quals no vull cap pressa sinó tot el plaer. Moltes vegades, arribada a llocs on m’ha portat el vagarejar, inclinada sobre alguna flor o sentint l’abraçada dels arbres al peu de la riera, tot ha quedat en suspens, he accedit a una veritable llibertat, en un diàleg íntim amb l’entorn i la seva bellesa essencial.

En aquest paisatge encara en bona mesura xifrat per a mi puc sentir ja l’eco de les vides d’aquells homes i dones antics dels quals m’han parlat, i d’aquells altres encara vius que van ser nens i joves entre aquests arbres. Penso com cada fet va esdevenir en cada lloc i invoco aquest passat sentint que cap esforç ni alegria no haurà estat debades.

He fet el llibre, doncs, conduïda en gran mesura per l’amor, la lentitud i el desvari, i justament per això, sentint com la idea inicial s’anava desplegant amb una respiració orgànica, sense estrebades.

Com a nouvinguda trepitjo amb molt de compte aquest terreny que molts dels qui em llegireu coneixeu millor que jo, però també avanço amb el salconduit del respecte i d’obertura a allò que se’m pugui revelar precisament pel fet de ser forana.

M’ha importat cada descobriment i cada trobada, i agraeixo tantes vegades en què he sentit vibrar el meu interior per una veritable comunicació. Al capdavall, jo potser no hagi estat tan interessada en les històries personals com en la veu, la veu humana.