UNA MIRADA IMMENSAMENT INDIA

UNA MIRADA IMMENSAMENT ÍNDIA
Albert Romaní

Mai una pregunta, com aquella del meu pare, m’havia perseguit durant tan de temps. «Què se t’hi ha perdut a l’Índia?»

Tenia 29 anys. Guitarrista de jazz. Tafaner espiritual. Amb estudis d’agrònom penjats. Havent treballat deu anys a l’ONG Intermon de Barcelona, sorprendria a tothom i a mi mateix amb l’acudit de prendre’m un any sabàtic.
Vaig enfilar cap a l’Índia amb una motxilla immensa, carregada de pors, fantasies, prejudicis, i proveït de dues llistes. Una, amb contactes de treballadors socials, ONG-s, cooperants, i missioners. L’altra, plena d’adreces de centres de ioga, mestres, gurus i altres psicòpates de l’espiritualitat oriental. La motxilla va esdevenir sarró. I un cop esgotades les llistes, començava un viatge nou, el d’afrontar amb honestedat un buit íntimament dolorós, saltant a l’abisme espaordidor de deixar-se guiar per l’instint.

Aquest és el relat del meu viatge particular a l’Índia, del que en vaig tornar mut, incapaç de transmetre cap de les vivències de l’any, per por que fossin com de porcellana i es trenquessin al contacte amb el món de les paraules, o perquè les considerava massa meves, massa íntimes… i per la necessitat d’una digestió tranquil·la, que ha durat vint anys. L’experiment sabàtic no va dissoldre, ni de bon tros, els dilemes existencials. I és que en realitat pertanyo a la franja humana dels que mai completarem el cub rubik. La vida, i el cub també, segueixen sent un misteri.

Quan no quedaven opcions de realització al basar de l’espiritualitat oriental, al mig del no res indi, una mirada de noia camperola em va captivar. Els ulls de la Ranjana m’observaven amb una mirada somrient, tendre, amorosa, d’una puresa que no tolera ser consumida… I fins al dia d’avui, em segueix dominant aquesta mirada immensament índia que desvetlla de mica en mica i gelosament els seus enigmes.