DOTZE DIES

«(...) al final d’aquell primer jorn no només em feien un mal escandalós tots els músculs que a cada pas que feia veia les estrelles, i estava dèbil com una goma donada, sinó que també tenia butllofes als talons i els dits dels peus morats (...) Però no hi havia volta de full, no tornaríem enrere. Vaig pensar abatuda que em quedaven dies i dies de trescada per davant; en aquell moment no tenia l’estat d’ànim adequat per entendre que, més aviat o més tard, els músculs s’enduririen i els peus es farien amb el camí i s’anirien reforçant». (Vita Sackvile-West)



«Sentireu el seu cansament, la seva sagacitat. El punt murri i el seu sentit de l’humor. La ingent cultura que atresorava, i l’expertesa en aspectes històrics, geogràfics, geològics, botànics i biològics. La passió pel detall, la descripció constant, sense voler interrompre gaire el seu relat usant el punt i coma reiteradament, per no voler acabar mai les frases sense haver copsat fins la més petita cosa». (Pau Gener Galin, al pròleg del llibre).