PORTA’M AMB TU

En paraules de Pier Paolo Pasolini, Bertolucci «ha aconseguit expressar –amb una punyent lleugeresa– l'inexpressable». El cognom avui cèlebre gràcies als dos fills cineastes, Bernardo i Giuseppe, no ha entaforat la figura del pare, el poeta Attilio Bertolucci (San Lazzaro, Parma, 1911 - Roma, 2000), un dels més singulars de la poesia italiana del XX, protagonista central de la seva vida cultural (traductor, crític literari i d'art, investigador, conseller editorial, director de revistes, guionista de ràdio, televisió i cinema) i, en canvi, malauradament, un poeta desconegut fins ara a casa nostra. Molt genèricament encabit en el Secondo Novecento entre hermetistes, neorrealistes i neoavantguardistes, per generació va ser adscrit al distingit nobile quartetto de la poesia italiana on va excel·lir en companyia de Luzi, Caproni i Sereni. Haver renegat, però, en obra i paraula, dels moviments literaris imperants, l'ha acabat situant en «una zona felice e appartata del panorama poetico italiano».

Sublims per als lectors atents als panys, les seves delicades i precises claus desllorigadores del poema defineixen una lírica autènticament personal de revelació humanista, quan no epifànica, d'una història menor que qüestiona i despulla l'oficial. La cinefília dels fills difícilment hauria estat possible sense la visió cinematogràfica immanent en la poètica del pare professor d'història de l'art: seqüències impressionistes, expressionistes, cubistes, i meditats moviments de càmera articulen les seves peces amb un flux continu d'aparent simplicitat expressiva que ens fa viatjar al llarg de la seva captació de l'instant en fuga, meticulosa dissecció del pas del temps i testimoniatge imprescindible de la memòria personal, familiar i col·lectiva.