FAULES

Stevenson imaginà petits relats que tenien alguna cosa de faula. Són construccions deliberadament literàries, de vegades quasi paròdies de les d’Isop, i altres vegades estratègies per analitzar la misteriosa relació entre els lectors i els seus textos. També són jocs narratius que (per exemple) permeten als personatges de L’illa del tresor enfrontar-se amb el seu autor. El 1888, pocs anys abans de retirar-se amb la seva família al seu refugi a l’illa de Samoa, Stevenson va prometre al seu editor americà Longman una col·lecció del que va anomenar, no sense ironia, «faules morals» però no va arribar a complir aquesta promesa en vida. Les peces que acabaren sent publicades sota aquest títol foren escollides i editades pel seu amic Sidney Colvin després de la mort d’Stevenson el 1894.
Els darrers mesos de la seva vida, Stevenson va caure en una obscura depressió, creient que la seva inspiració l’havia abandonat. Però de sobte un matí va sentir que alguna cosa s’encenia novament en ell i començà a redactar la seva darrera gran novel-la, Weir de Hermiston, que deixà inacabada. «Vull morir amb les botes posades», escrigué Stevenson aleshores. «Ofegat, ferit per una bala, llençat del cavall —sí, morir penjat, qualsevol cosa menys sofrir de nou aquesta lenta dissolució.» Amb aquestes paraules donava a la seva pròpia vida la qualitat d’una admirablement escrita «faula moral.»